LA CINQUANTINA
Sis del matí i sense despertador, la Dolores es lleva del llit sense mandra. Obre la finestra per airejar la cambra, mentrestant es renta la cara, el cos i s'enfica dins del vestit de torn. L'únic soroll, el de la seva veu pregant. Viuda desde fa deu anys, es una dona sencilla sense antulls, ni desitjos mes enllà de mantenirse saludable per veure créixer el seus nets. Fa un esmorzar lleuger i despres de munyir i netejar el pis, malgrat que sempre es relluent, corre cap a l'estació. Treballa a la ciutat. Tota s'ha vida ho ha fet.
El seu marit va fer l'intent de convèncerla de viure al centre pero mai ho va aconseguir. No li agradava gens viure a la ciutat, deia que s'intoxicava.
L'hora que trigava en arribar s'entretenia en llambregar un diari o en escoltar les conversas en les que tomaba partit sense ser invitada. Tots en aquel vago es coneixien. Tot era familiar i no havia cambiat res desde que ben jove, amb vint anys, començà a treballar a Barcelona. Només alguna malança i la mort del seu marit van aturar la monotonia dels viatges.
El marriment ofegava els cors dels viatgers que ya eren habituats.
Portava una bossa gran i un paraigua, el cap cobert amb un mocador negre i un abrigall de pany, també negre. Semblaba una senyora trista fins que obria la boca.
Sempre somrient era energètica, resoluta, eixerida, simpàtica i disposta per tot i per tothom. S'ha veu cridanera i musical omplia els espais per on caminava.
Al baixar del tren s'adreçava cap a l'Enric, li demanaba un cafe, el saludaba i sortia de l'estació.
Tots el dies de dilluns a divendres feia el mateix, mai una queixa, mai sense somriure.
Con la inspiración de Narcís Oller
LA CINCUENTONA
Seis de la mañana y sin despertador, la Dolores se levanta de la cama sin pereza. Abre la ventana para airear la habitación, mientras se lava la cara, el cuerpo y se mete dentro del vestido de turno. El único sonido, el de su voz rezando. Viuda desde hace diez años, es una mujer sencilla sin antojos, ni deseos mas lejos de mantenerse saludable para ver crecer a sus nietos. Desayuna ligero y después de ordenar y limpiar el piso, a pesar de que siempre esta reluciente, corre hasta la estación. Trabaja en la ciudad. Toda su vida lo ha hecho. Su marido intentó convencerla de vivir en el centro pero nunca lo consiguió. No le gustaba nada vivir en la ciudad, decía que se intoxicaba.
La hora que tardaba en llegar se entretenía en ojear un periódico o en escuchar las conversaciones en las que tomaba partido sin ser invitada. Todos en aquel vagón se conocían. Todo era familiar y no había cambiado nada desde que bien joven, con veinte años, comenzó a trabajar en Barcelona. Solamente alguna enfermedad y la muerte de su marido pararon la monotonía de los viajes.
La melancolía ahogaba los corazones de los viajeros que ya estaban habituados.
Llevaba un bolso grande y un paraguas, la cabeza cubierta con un pañuelo negro y un abrigo de paño, también negro. Parecía una señora triste hasta que abría la boca.
Siempre sonriendo era enérgica, resuelta, pizpireta, simpática y dispuesta para todo y para todos. Su voz chillona y musical llenaba los espacios por donde caminaba.
Al bajar del tren se acercaba hasta el Enric, le pedía un café, lo saludaba y salía de la estación.
Todos los días de lunes a viernes hacía lo mismo, nunca una queja, nunca sin sonreír.
No hay comentarios:
Publicar un comentario